Ningú no sap ben bé qui s’amaga darrere el nom d’Adrià Fontenay. Format entre Barcelona i París, aquest observador incisiu de la vida urbana escriu amb la precisió d’un arquitecte i la sensibilitat d’un lector de Proust. Descriu la ciutat com un organisme viu —contradictori, bell i esgotat—, i ho fa amb un to crític però mai cínic. Fontenay creu que l’esperança encara és possible, fins i tot entre l’asfalt, si se sap mirar amb ulls cultes i una mica irònics.